Estic d’alt de l’autocar i sé que la propera vegada que torni ja no ho faré amb el sentiment d’arribar a casa, vindré de visita, jo ja no pertanyo a aquest lloc.
Tenen ànima les cases, els pobles i els paisatges?
No ho sé, si més no tenen aquella que nosaltres els hi donem i la dels bons instants viscuts en ells.
Especialment recordaré el primer cop que el meu fill va veure un arc de Sant Martí , gran, clar i preciós que cobria tota la badia , va ser allà , a la terrassa i sempre recordaré quan va dir “ la mama ha pintat colors al cel “ amb aquella cara que posen els nostres fills quan encara creuen que som infal·libles i una espècie de super-herois...
Perquè aquesta tristor ? només és una casa com qualsevol altre, un poble com qualsevol altre i un paisatge com qualsevol altre. Però ... realment es així?
No, era molt més que això , era la realització d’un somni de la infància i costa molt renunciar als somnis, especialment a aquells que s’han aconseguit.
Un any, he trigat un any en renunciar-hi, en deixar de marejar la perdiu i treballar de valent per vendre el meu racó de descans a l’ Empordà.
Un any per acomiadar-me dels paisatges, dels llocs, del cel, de la tramuntana.
Un any per assumir que per tenir nous somnis, a vegades hem de renunciar als que ja hem assolit.
Diuen els entesos que les pèrdues , per superar-les s’han de plorar , jo ja ho he fet i ha estat al fer-ho que per fi m’he pogut acomiadar del meu somni, tot pensat , sempre en positiu, que aquella casa, aquell poble i aquell paisatge esdevindran el somni acomplert d’algú altre....
Foto: Toffens
